Cursa La Cameta Coixa, un dia gèlid per les temperatures sumat al vent fort que bufava per aquelles terres es presentava si més no, un dia durissim, com així va ser finalment.
Dos servidors marxavem cap a Miravet de bon de matí des de Reus contemplant pel camí cap al poble les restes de la nevada que va caure en abundància la nit de divendres a dissabte a l'altura de Falset, anavem 'tiro-txano' gaudint de les vistes mentres el sol a poc a poc feia acte de presència.
Vam arribar ben aviat a Miravet, temps per recollir el dorsal que estava lluny de l'accés a parking i fer quatre estiraments abans de córrer. Només arribar, ja s'hi respirava ambient de carrera, corredors amunt i avall, corredors abrigant-se fins a més no poder, corredors fent l´últim apreton al lavabo on jo mateix m'incloc, finalment, ens col·loquem tots com a sardines a la línia de sortida a les 9:15h del matí.
L'ambient entre corredors era molt bo, giraves el cap on giraves, podies observar que hi havia de tot, corredors disfressats, de la selecció catalana, de la ¡¡selecció balears!!...De tot una mica. El speaker tot un catxondo ens animava per distreure'ns del fred que fotia. I quina rasca senyors!!! Qui era el sonat que amb aquest fred es fotia a córrer a les nou del matí i fer-se 21 quilòmetres amb un desnivell positiu de 1400 metres??
La Cameta Coixa va començar amb uns minuts de retard perquè la senyora metxa del "chupinazo" que donava l'avís de l'inici de la cursa, no es podia encendre per culpa del vent, així doncs, la organització va decidir iniciar la carrera cinc minuts després de l'hora establerta de les 9:30h del matí.
En els primers quilòmetres de carrera costava agafar ritme corrents, ja que cada dos per tres el corredors que anaven davant teu t'obligaven a parar per la gran comunió de corredors que hi havia pel camí pujant cap al castell de Miravet. Uns primers tres quilòmetres molt relaxat però ja en el primer descens considerat de la cursa, aquesta gran filera de corredors es va trencar i ja podies córrer continuament sense parar, amb el teu ritme i anant a la teva.
Em sentia molt cómode corrents gaudint de les espectaculars vistes i també gaudint perquè no, del fort vent que bufava ja que els meus pulmons de ben segur que estaven molt contents de rebre oxigen extra i pur directe cap als alveols.
Durant els primers dos avituallaments no em calia parar per la quantitat d'energia que portava el cos i el mateix cervell em deia de continuar tirant milles sense repostar, dos avituallaments que vaig aprofitar per adelantar a molts corredors.
Però en el quilòmetre 9,5 va passar el que no m'hagues agradat que passes...Sobretot per lo fort que anava i em sentia.
En la zona més tècnica de la cursa com així ho indicaven alguns cartells clavats als arbres em vaig torçar el peu esquerre i de seguida vaig notar el "crec" del lligament del tormell com petava, en aquell precís instants ja vaig dir "merda". Vaig sentar-me per uns segons al terra per valorar aquella torçada. Vaig continuar caminant/corrents durant uns 300m fins arribar al tercer i últim avituallament per a mi.
Un cop a l'avituallament, vaig decidir abandonar.
Allí només em van oferir réflex i un ibuprofeno, fins que un corredor al veure'm allí sentat al terra va preguntar per una manta térmica o alguna cosa similar a les "asistències" de l'avituallament per tapar-me, d'això no en tenien, així que em van oferir refugiar-me a la seva furgoneta. Dintre vaig tindre que esperar tres quarts d'hora perquè l'ambulancia estava baixant a un altre ferit i no tenien cap forma més de baixar-me per atendre'm. Mitja hora després va vindre un altre corredor mal ferit a fer-me companyia...
Després de que passes l'últim corredor (tres quarts d'hora després d'arribar jo), vam marxar amb la furgoneta fins que vam coincidir amb l'ambulancia pel camí. Els de la Creu Roja molt amables en tot moment, van veure que no es tractava d'un simple esquinç, així que em van desplaçar de la furgoneta a l'ambulancia i em van traslladar lo més ràpid possible a l'Hospital de Mora d'Ebre.
Finalment, tot va quedar en un esquinç de III grau, a part de mi, a l'hospital hi havien tres nois més ferits per la mateixa lesió que havien patit durant la cursa de muntanya.
El dia 11 de març m'han de treure l'escaiola i a partir d'allí a fer rehabilitació. Queda clar que em perdre la primera cursa de la temporada, però encara amb més motiu per preparar amb més força la segona cursa de la temporada, l'Almostrek 2013.
Apa, salut i gas!!!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada